SIMBOLOGIA DE LA MORT

La mort

La mort és la separació del principi vital i  del cos, en la concepció filosòfica clàssica. Per a Sòcrates, la mort és parcial, ja que l'ànima pot no ser enverinat per cicuta. També, pot ser  l'eliminació del metabolisme. Però tothom sap que la mort és personal. L'home és l'únic animal que sap que va a morir i sent que la mort és com el darrer to de la melodia de la vida.
Per altra part, el fenomen és inexplicable des del punt de vista de l'experiència, la vida individual té cap idea del que pot ser al final de la seva vida. Així que la por a morir és normal en tots els éssers humans, i especialment si és dolorosa, dramàtica; mort en aquests casos, el desig possible i sol. licitud de la mort es pot interpretar en el sentit de que aquest  individu  sol·licita  ajuda médica, comoditat moral tots aquests medis  fan digna  la mort. 


Com es representaba en la mitologia grega


 En la mitologia grega trobem a la mort representada, per exemple, en Caront, l'encarregat de conduir als morts a través del riuAqueronte fins al regne d'Hades, la terra dels grisos i les ombres ...
A les grans religions del món trobem també a la mort entesa com a trànsit.

Simbols que representen la mort 

L'esquelet. Sol representar la mortalitat i la vanitat de les aspiracions.
• El rellotge de sorra, símbol de la mortalitat i del pas del tipus.
• Cranis. El crani, per sobreviure a la desintegració de la carn,simbolitza el caràcter temporal del cos.
• El color negre. En la societat occidental, el negre és el color de la mort, del dol. En l'hinduisme, representa el temps, a la Xina,l'hivern, i per als egipcis, la resurrecció.
• La serp que es mossega la cua. Des de les cultures grega iegípcia, presenta la immortalitat i el cercle de l'existència.
• El paó. En l'art cristià representa la immortalitat. En la culturabudista, la cua de cent ulls del paó és símbol de vigilànciacompassiva.

• El corb. Considerat com au de mal averany, ronda pels cementirisi presagia mort i destrucció.• La bandera a mig pal. Des del segle XVII, una bandera a mig palsimbolitza dol i dol per una mort. Avui és ja un símbol internacional.
• L'arbre de la vida. Situat al paradís, representa l'harmoniadesprés de la mort.
• L'au Fènix. Meitat àguila, meitat faisà, apareix en la mitologiad'Amèrica Central, Orient i Europa. Representa la mort i laregeneració, la resurrecció i l'esperit indestructible de l'ésser humà.
• El xiprer. Símbol d'immortalitat i d'habitual presència en elscementiris.La mort per als egipcis

En l'antic Egipte, els rituals, i els processos per embalssamar als morts eren sol·licitats per els ciutadans que anhelaben arribar al regne d'Osiris. Les persones que no tenien gaire diners, no podien permetre's aquest passatge a la vida eterna.

La mort en la edad mitjana 

La "Dansa de la Mort" castellana és de principis del segle XV.Consta de més de sis-cents versos i en ella, la Mort va cridant a ballar a diversos personatges, com el Papa, el Bisbe, l'Emperador,el Sagristà, el Pagès, etc., Alhora que els recorda que els gaudismundans tenen la seva fi i que tots han de morir. Tots cauen als seus braços.

SIMBOLOGIA DE LA MORT

La Mort 

 La mort és la separació del principi vital i  del cos, en la concepció filosòfica clàssica. Per a Sòcrates, la mort és parcial, ja que l'ànima pot no ser enverinat per cicuta. També, pot ser  l'eliminació del metabolisme. Però tothom sap que la mort és personal. L'home és l'únic animal que sap que va a morir i sent que la mort és com el darrer to de la melodia de la vida.
Per altra part, el fenomen és inexplicable des del punt de vista de l'experiència, la vida individual té cap idea del que pot ser al final de la seva vida. Així que la por a morir és normal en tots els éssers humans, i especialment si és dolorosa, dramàtica; mort en aquests casos, el desig possible i sol. licitud de la mort es pot interpretar en el sentit de que aquest  individu  sol·licita  ajuda médica, comoditat moral tots aquests medis  fan digna  la mort.


Simbologia de la mort 

Comencem per la mitologia grega, d'on vam heretar sens dubte gran part de la nostra cultura. Encara que resulta una mica embolicat crec imprescindible posar-vos en antecedents. D'una banda tenim que els titans Cronos i Rea, té diversos fills entre ells Zeus, Posidó i Hades. Aquestsformen una rebel · lió contra els seus pares i oncles en laTitanomàquia, la guerra divina. Hades i els seus germans menorsZeus i Posidó, reben dels tres ciclops una arma singular cada un.Zeus una llança de trons, Posidó un trident i Hades un cascd'invisibilitat. Després de la victòria dels joves rebels, es reparteixen els regnes tirant-los a sort. Zeus es va quedar amb el cel, Posidó amb els mars i Hades amb l'inframón, el regne invisiblea on van a parar els morts quan abandonen aquest món. Hades ésEl senyor de l'inframundo on van els morts. Però qui els envia allà.?Aquí entra Tànatos, (d'aquí ve tanatori) déu dels morts i fill de Nix la nit. La deessa Nix "la Nit" va engendrar a Momo ('sarcasme'),Ponos ('pena'), Moros ('destí'), Tànatos ('mort'), Hipnos ('déu delsomni'), les Hespèrides, les Keres, i les Moires, (ministres de Moros) els Oniros, (els propis somnis) Némesis ('venjança'), Apate('engany'), Filotes ('tendresa'), Geras ('vellesa'), Eris ('discòrdia ') iOizís (' angoixa '). Però Tánatos i Hipnos representen més aviat la mort no violenta. La seva crida és suau i dolç, el contrari de lesKeres que són les que rondaven els camps de batallaassedegades de la sang dels moribunds. Però realment totsestaven en mans de Moros representació masculina de la destinació, fins i tot Zeus el més poderós de tots es plegava davantMoros. Les moiras, una espècie de ministres de Moros, i lesexecutores de la destinació, eren les encarregades d'aplicarinexorablement els designis divins.

Les Moires, són tres germanes, Cloto, Làquesis i Àtropos i teniu a les mans el destí de tots. Aquest destí, era determinat mitjançant unfil de llana blanca pels moments vulgars, daurada per als momentsde felicitat i de llana negra per als moments de tristesa i dolor. La més jove, Cloto, presideix el moment del naixement portant la llanaamb el qual va filant el destí dels homes, pel que determina la longitud i la longevitat. La segona en edat, Làquesis, s'enrotlla el filen un cabdell manejant els esdeveniments i el curs de la vida. Ladecrèpita Átropos, la mateixa Parca, agafa del cabdell el fil de la vida i el talla amb les seves tisores d'or, sense respectar ni l'edat,ni la riquesa ni el poder, segant la vida sense compassió de manera inflexible. En la mitologia Romana són les Parques. (Nona,Desena i Morta). La mitologia nòrdica compta amb un equivalent:les Nornas, que teixien un tapís del qual sortien tots els fils queconnectaven als mortals.
És en Atropos, la mateixa Parca, la responsable de tallar el fil queens uneix a la vida, en la qual ens centrarem, ja que és la seva imatge i simbologia segant vides, la que dóna peu a la imatge actual.

Átropos és representada des de l'antiguitat, com una vella decrèpita gairebé cadavèrica, de vegades com un esquelet que porta unes tisores. Per aquest motiu la mort sigui un esquelet. Les imatges de Átropos, a poc a poc es deriven en un esquelet que subjecta una dalla, en lloc d'unes tisores, això passa en moltes pintures. Però als morts se'ls envolta amb un mocador o una túnica,que és amb la que es comença a representar a la mort en múltiplesgravats i pintures posteriorment, fins arribar a la representació actual. Un esquelet cobert amb un túnica o sudari negre que subjecta una dalla. En algunes ocasions a la mort la hi representa amb ales. La tradició cristiana recull part d'aquesta simbologia amb la imatge de Abadón (de l'hebreu Avadon, destrucció operdició ') és el destructor, cap dels dimonis de la 7 ª jerarquia, tal és el nom que dóna Sant Joan en el seu Apocalipsi al rei de lesllagostes, a qui alguns miraven com l'àngel de la mort o l'àngel exterminador i és present com la resta dels dimonis de la setenajerarquia, en les tres grans religions monoteistes, encara que comsabeu els islàmics no tenen representacions d'imatges ni pintura ,per no distreure l'atenció del fonamental, si descriu un exterminador o àngel de la mort. Abadón és representat amb ales i portant una"espasa" infligeix ​​el càstig de la mort segant la seva vida. Les ales de plomes aviat es van representar per altres membranoses, com la dels ratpenats, o els "vampirs". 

 àngel exterminador